Montenegro
No era el primer cop, però, que els montenegrins decidien el seu futur en un referèndum. El 1992 ratificaren llavors la seva permanència dins la República Federal d'Iugoslàvia, juntament amb Sèrbia, en el que quedava de l'extinta RSFI després que Eslovènia, Croàcia, Macedònia i Bòsnia abandonessin una darrera l'altra la federació. Un referèndum, el del 92, amb escasses garanties democràtiques en què les minories albanesa i musulmana, així com els sectors declaradament independentistes i pro-occidentals montenegrins el boicotejaren. En qualsevol cas ¿Què havia passat en els 14 anys que separen els dos referèndums perquè tota una nació passés a modificar el sentit del seu destí?
En el moment que la Iugoslavia heretada de Tito es desferma, els montenegrins -o millor dit la classe política montenegrina- es troba estretament lligada als aparells de la vella federació, juntament amb els serbis. Constitueixen una mena de país comparsa de Sèrbia, que els fa històricament corresponsables de les brutalitats que l'exèrcit federal iugoslau va cometre, sobretot durant la guerra a Bòsnia. Al final de la guerra de Bòsnia, el 1995, els montenegrins passen a sentir-se realment incòmodes compartint el destí amb una Sèrbia fortament controlada pel populisme de Slobodan Milosevic, que té el suport dels radicals txètniks i ultanacionalistes que sitúen al país en un immobilisme opac a tota reforma política i de liberalització econòmica. Els montenegrins es troben poc a poc en la disjuntiva de triar entre continuar sent influents a Sèrbia o optar vers la pròpia sobirania. Aquest sentiment es reforça després de la guerra amb Kosovo el 1999, on els bombardejos de l'OTAN i l'ocupació de Kosovo, controlat per una administració internacional sota les Nacions Unides, posen a la federació “iugoslava” en una situació internacional complexa. Aïllada, els vents de l'oposició democràtica arrosseguen a la vella nomenklatura a la seva descomposició a partir del 2000 (que acaba amb la detenció de Milosevic i la seva compareixença davant el Tribunal Penal Internacional per l'Antiga Iugoslàvia de l'Haia) i l'arribada a Belgrad dels liberals pro-occidentals com Kostunica, Tadic o Zoran Djindjic, reforcen el programa liberalitzador dels montenegrins, que opten primer per una independència econòmica. A finals dels 90 ja havien adoptat el marc alemany com a moneda pròpia, l'euro a partir que el marc s'hi integra, enfront del dinar serbi.
Amb el liberal Milo Djukanovic al front del govern de Montenegro i els reformistes a Sèrbia, s'accedeix a refundar l'estructura política de les restes de l'antiga Iugoslàvia, pressionats -cal dir-ho- per la comunitat internacional que intenta reubicar la federació de nou en l'escena internacional i superar el seu aïllament. La influència i la iniciativa dels polítics montenegrins es fa palesa quan del pacte assolit el 2003 en resulta una nova realitat estatal anomenada “Sèrbia i Montenegro”, que es configura com una mena de confederació on les estructures compartides són merament simbòliques. En la Carta Constitucional que dóna llum a aquesta nova realitat estatal, hi ha una clàusula que serà la clau de volta de la futura independència montenegrina. Passats tres anys, qualsevol de les parts -si ho desitja- podrà abandonar la “Unió” (via plebiscit) o es tractaria la seva renovació. Des del primer moment el govern montenegri, de fet des de feia anys ferm partidari d'una sortida sobiranista, anuncia que acabat el termini organitzarà un referèndum d'autodeterminació. Pocs mesos abans d'experirar el termini, Djukanovic torna a guanyar les eleccions nacionals amb una còmoda majoria en les que s'havia presentat amb la promesa del referèndum en el seu programa. La comunitat internacional no era especialment favorable a una nova disgregació als balcans -bàsicament pel seu efecte a Kosovo, de dificil resolució-, però en el cas de Montenegro, perfectament constitucional, no podia oposar-s'hi de cap manera. No obstant, imposa unes condicions al referèndum de Montenegro per tal de considerar vàlida l'opció independentista. Que la participació superi el 50% (va arribar a un 86%) i els vots afirmatius siguin d'un 55% (van superar la xifra per ben poc, el 55,5%) En aquesta ocasió cap sector de la societat montenegrina va fer boicot. La població d'orígen sèrbi (un 32% de la població) va optar majoritàriament per mantenir els vincles amb la veïna república, però sembla obvi que els inepenentistes comptaren amb el recolzament d'una part important de les minories nacionals albanesa, musulmana, croata i gitana.
Montenegro:
Idiomes oficials: Montenegrí (serbocroat) i albanès
Capital Podgorica
Ciutat més gran Podgorica
Superfície, 13.812 km²
Població 616.258 Cens 2003
Densitat, 44,9 hab/km²
Moneda Euro (EUR)
Dissolució de Sèrbia i Montenegro 3 de juny de 2006
